St. Vincent Millay: l’amor amb el pas dels dies

L’obra poètica de St. Vincent Millay (1892-1950) explora els miratges, efusions i desenganys dels amants, amb uns sonets de temes clàssics però amb un joc d’imatges agosarat que la situen entre les principals figures de la poesia anglosaxona.

 

Edna St. Vincent Millay
L’amor no ho és tot
Antologia poètica. Selecció i traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema 2017

“Més que el marbre i que els auris monuments/ dels prínceps durarà el meu vers puixant,/ i brillareu millor en els meus accents/ que en les pedres que els anys devastaran/ (…) Contra la mort i l’odi que ens oblida,/ perdurareu…” Hi ha una mena de clam rotund —exigent— en el sonet LV de Shakespeare per a encalçar a través dels versos la intemporalitat de l’amor, immarcescible en el cant enfront de l’amenaça i la indiferència del pas del temps. Edna St. Vincent Millay parteix d’aquest estímul petrarquià amb uns poemes amorosos que travessen el bosc romàntic i, fidels a les formes clàssiques, reelaboren la tensió entre el passat i el present dels amants, la petjada i el llast del record. El centre des d’on gravita aquesta poesia pertany als temes tradicionals però amb una perspectiva diferent, un to seré i alhora inquisitiu per a fixar la fugacitat de l’instant joiós, la perversa distorsió de la nostàlgia, la certesa que tard o d’hora tot s’esllavissa cap a la pols. A banda de l’herència romàntica, els poemes de St. Vincent són deutors de les imatges esquerpes —el món convuls i secret— d’Emily Dickinson, a més dels versos cristal·lins, despullats de sentimentalitat exhibicionista però captius de la vibració amorosa —l’ombra de la caducitat— d’Elizabeth Browning.

A banda d’una obra en condicions de competir amb els grans noms de la poesia anglosaxona, una sèrie d’episodis són propicis a la mitificació de St. Vincent. Quan era menuda vagarejà pels EUA prop de la indigència, encara que a la nit la mare treia de la maleta Milton o Shakespeare i llegia amb la filla poemes en veu alta. Gràcies a un premi, St. Vincent es convertí en una privilegiada alumna de Vassar College, i en poc temps passà a ser una poeta precoç cobejada per la bohèmia del Greenwich Village, amb nits d’excessos sexuals i alcohol, anticonvencional quant a idees i posada en escena, seduïda per la música i les temptacions dels clubs de jazz de Nova York. Segons la llegenda, Edmund Wilson recitava enardit a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial: “La meva espelma crema per cada cap;/ no durarà tota la nit”, i pelegrinà per a reverenciar i conéixer —i sobretot, per a gitar-se amb ella— la nova deessa del temple poètic nord-americà.

En l’antologia L’amor no ho és tot es troben balades, elegies i pastorals, paisatges amb atractives pinzellades morals. Si de cas, destacar de la primera etapa el llarg poema Renaixença, d’una peculiar religiositat procliu a una veu estrident que contrasta amb un estil més pausat i reflexiu en la resta de peces. Alguns autoretrats de St. Vincent són inclements i desafiants en les seues revelacions: “i tanmateix, davant de tanta bellesa i tanta energia,/ de nou, com sempre que la dansa és al punt més alt,/ em renyen perquè crec en la mort”. Una contundència i severitat que estén a la natura que projecta el seu caràcter: “Dues llavors d’odi jo sembrava (…) des d’aspres tiges i estams espessos,/ un pol·len verinós ha aparegut”. Sanefes d’algues, un bassiol d’aigua que s’asseca, jardins esponerosos o bé hivernals, arbres amb branques nues, cambres fosques, el ritme possessiu de les estacions de l’any, totes aquestes imatges configuren el mapa poètic de St. Vincent on predominen la contenció i l’eixutesa, malgrat que en algunes ocasions la tempesta trasbalsa el seu tèrbol món interior: “i terror i pluja s’estan al firmament,/ tan espessos que no els podries distingir/ de la negror d’on tu vares sorgir”.

Però els millors poemes de St. Vincent són, sense dubte, els sonets amorosos, on s’enllacen la gelosia, l’anhel i l’èxtasi dels cossos, la desigualtat en el combat dels amants, el pes i les ferides del record a més del dolor de sentir-se abandonada i la derrota —l’udol— de la solitud. Temes habituals d’aquestes composicions que reben un tractament nou pel contrast d’imatges, el to confessional i argumentatiu junt a la valentia d’algunes confidències, com l’acceptació del joc d’enganys —mentides i promeses— que sovint és l’amor. Ara bé, a pesar de totes les impostures, no canviaria per res els episodis de plenitud i d’efusivitat que ha viscut amb els amants. “L’enyoro a ell mentre la pluja es destrena,/ i també el vull quan la marea s’ha enretirat”, una mirada cap al passat que conflueix amb una declaració descarnada del fet amorós: “No pas amb libacions sinó amb rialles i crits/ vam mullar els altars de l’Amor al bosc sagrat (…) d’on sempre un home i una dona fugiran”. Fins a la resignació final perquè tot és evanescent i passatger: “no puc dir quins amors han vingut i han marxat,/ només sé que l’estiu va cantar en mi un instant/ i que en mi ja no cantarà mai més”.

St. Vincent defuig l’autocompassió, però també els dictats del ressentiment, fins i tot cedeix a la generositat perquè l’antic amor restaure l’orgull: “Crec que aquest record, aleshores si no abans,/ t’ha d’alçar per sobre del camí dels humans”. Ara bé, en alguns sonets l’autora solta la mà amb sarcasmes roents, i adverteix que el sexe no li dóna a l’amant cap dret de possessió sobre ella, i tampoc no perdona que qüestionen la seua vàlua intel·lectual. Alguns dels millors poemes fan referència al poder distorsionador de la bellesa —L’amor no és cec—, i l’evidència que el raciocini i els sentiments no van paral·lels: “plany-me perquè el cor a comprendre és lent/ allò que a cada pas contempla, veloç, la ment”. Unes vivències —febrils o declinants— que no poden discutir els imperatius de la biologia: “Certament voldria que l’amor durés i durés,/ que els juraments no fossin tan fràgils com són,/ però les coses van així i la naturalesa, a més/ s’esforça a no donar-nos treva ni un segon”.

Deia el Borges més melancòlic que quasi totes les coses en la vida acaben malament, llevat d’alguns sonets. Amb el dibuix de desenganys i tresors dels amants St. Vincent conquistà Thomas Hardy —imatges senzilles, incisives i enigmàtiques per a desvelar els secrets de l’ànima—, i l’accés a la natura per a mostrar la vulnerabilitat humana fou determinant en la lectura de Robert Frost, qui reivindicà aquests poemes que no esquiven els aspectes més insidiosos de les relacions amoroses. Amb vehemència i fúria, exclama St. Vincent: “No n’hi ha prou que cada any, sota aquest turó,/ l’abril/ arribi com un idiota, barbotejant i escampant flors”. Però les cavil·lacions amb què burxem constantment i alterem la nostra placidesa passen a un segon terme davant el vol majestuós de Cignes salvatges —gran poema— i la constatació de la nostra fragilitat, ja que l’amor i la finitud són indestriables fins i tot si s’ha arribat al cim més esplendorós: “mai no es marceix la bellesa;/ per a tot és invocada;/ però la rosa recorda/ la pols de què és nada”.

 

Posdata, 24 de juny 2017